“Mai puc marxar a l’hora. Treballo fins a la nit cada dia. El meu cap m’endossa molta feina. I el sou no és gran cosa. A més, gairebé no tinc vacances. A vegades em pregunto què estic fent”
‘Miss Shachiku and the Little Baby Ghost’ – Episodi 12
La manera com defineix la seva feina la Fujihara, la protagonista de Miss Shachiku and the Little Baby Ghost (project No.9, 2022), és una frase que podrien signar milions de japonesos. L’arxipèlag nipó és reconegut internacionalment per moltes coses, però les condicions laborals no són, precisament, un dels seus punts forts. Segons una enquesta elaborada per la companyia de recursos humans Persol Career i recollida per Nippon.com, els japonesos van fer una mitjana de 22,2 hores extres mensuals durant el 2022, 1,4 hores més que el 2021.
Fa uns mesos, TV3 va emetre al programa Sense Ficció el documental d’Allegra Pacheco Salaryman, addictes a la feina. Si bé l’obra cau en alguna ocasió en un excés de teatralització, retrata amb destresa com viu la ciutadania aquest fet: des de persones que ho veuen com a part de la seva cultura fins a gent que considera que s’hauria de fer un canvi de mentalitat. El film entrevista treballadors, empresaris i acadèmics, però també para atenció a les seves famílies i als efectes que té, en la criança i les tasques de la llar, que els homes arribin sempre tard a casa.
Aquesta realitat laboral és molt present en el món de l’anime, començant per la seva mateixa producció. Una indústria formada per empreses que accepten més encàrrecs dels que poden gestionar, que no donen prou importància a les fases de preproducció i en què la força de treball està conformada majoritàriament per animadors autònoms que cobren exclusivament per volum de feina, amb quotes més baixes que altres països. Un dels casos més representatius dels darrers anys és el de Wonder Egg Priority, sèrie original de l’estudi CloverWorks que va finalitzar amb gent hospitalitzada per excés de treball per les llargues jornades laborals que es feien per complir amb el calendari.
Tot i que sovint s’ha criticat la seva idealització de la indústria de l’anime, la sèrie Shirobako (P.A. Works, 2014) és útil per entendre el funcionament intern del sector.
La passió ho justifica tot
Des d’una perspectiva més centrada en els continguts, l’anime (i el manga en què habitualment s’inspira) no s’ha amagat mai a l’hora de representar aquestes situacions en les seves obres. A vegades fins i tot les han convertit en el tema central. Així i tot, és poc habitual trobar-se amb discursos que denunciïn amb contundència aquestes pràctiques; el més comú és vincular-les com a elements propis de la cultura nipona o bé justificar-les amb la passió dels treballadors, especialment en oficis d’àmbits més creatius.
Aquesta darrera és la direcció que prenen sèries com la ja mencionada Shirobako o NEW GAME! (Doga Kobo, 2016), que narra els primers passos d’Aoba Suzukaze com a dissenyadora de personatges en l’estudi de videojocs dels seus somnis. En els dos casos, l’amor que les protagonistes senten per la disciplina les porta a fer més hores de les que dicta el seu contracte, fins al punt de dormir en més d’una ocasió a l’oficina o fins i tot emmalaltir per acabar la feina a temps. Unes accions que, en comptes de ser sancionades, són percebudes com a inconvenients inherents a l’ofici o fins i tot representades com a escenes còmiques o tendres.
NEW GAME! (Doga Kobo, 2016) mostra el fet de quedar-se a dormir a l’oficina per avançar feina pràcticament com una activitat lúdica.
‘Isekaïtzat’ per accident laboral
Amb tot, la normalització de la sobrecàrrega laboral no és l’única via adoptada pel mitjà. Un dels gèneres més prolífics i sobreexplotats de la darrera dècada, els isekai (històries en què una persona és reencarnada o transportada en un altre món, sovint de fantasia), té en la mort per excés de feina un dels seus detonants més recurrents. Tant és així, que fins i tot trobem usuaris fent llistes de sèries que comencen amb aquesta premissa.
The Saint’s Magic Power is Omnipotent (diomedéa, 2021), Parallel World Pharmacy (diomedéa, 2022), o I’ve Been Killing Slimes for 300 Years and Maxed Out My Level (REVOROOT, 2021) són títols que encaixen amb aquestes característiques. En tots ells, els protagonistes, després de morir joves, tenen una nova oportunitat en un altre univers. Sovint, aquesta reencarnació s’entoma amb una altra filosofia de vida, allunyada de l’acatament de les normes del món empresarial i més guiada per l’exploració i la llibertat personal.
En aquest sentit, una obra que encaixa perfectament amb aquesta idea és Cheat Pharmicist’s Slow Life: Making a Drug Store in Another World (EMT Squared, 2021). En Reiji Kirio, el protagonista de la sèrie, era un oficinista que vivia amb el pilot automàtic activat fins que de sobte un dia es veu transportat en un altre món. Deslligat de les seves obligacions i amb una alta capacitat per elaborar productes farmacèutics, decideix fer un canvi de xip i muntar una drogueria en un poble rural. Malgrat que no destaca precisament per l’animació, el guió o el desenvolupament de personatges, la sèrie és fidel a la seva idea de fer apologia d’un estil de vida més relaxat i sa, deixant de banda els resultats econòmics per centrar-se més en les relacions interpersonals.
Monstres cuquis per la pau mental
Finalment, trobem un tercer grup d’obres, molt específic, que també mostren el seu rebuig pel dia a dia dels salaryman, però en comptes de renunciar a la vida i anar-se’n a un món de fantasia, traslladen els elements fantàstics a la llar. És el cas de la sèrie que obre aquest article, Miss Shachiku and the Little Baby Ghost: en un dels dies en què la Fujihara es queda fent hores extra fins a la matinada, se li apareix un fantasma d’una nena d’uns tres o quatre anys que l’urgeix a tornar a casa. La fantasmeta, que l’anomena Shachiku-san (literalment, la senyora “esclava corporativa”), es conxorxa amb una gateta que recullen del carrer per fer ús de la seva adorabilitat i intentar que la Fujihara treballi menys hores i tingui una vida més saludable.
Miss Shachiku and the Little Baby Ghost compleix amb tots els estàndards de l’estètica moe
Es tracta d’una tendència que veiem, amb més o menys intensitat, en sèries com Miss Kobayashi’s Dragon Maid (Kyoto Animation, 2017), The Helpful Fox Senko-san (Doga Kobo, 2019) o l’acabada d’estrenar The Masterful Cat is Depressed Again Today (GoHand, 2023). Éssers fantàstics o extrets de la mitologia, amb aspecte antropomòrfic i, normalment, femení, que vetllen de la llar i fan la vida més agradable als protagonistes, que continuen treballen les mateixes hores, però ara amb més ganes de tornar a casa.
Tots els animes comentats en aquest article deixen clara una cosa: les males condicions laborals del Japó són una realitat que la societat reconeix i identifica com quelcom no desitjable. Tanmateix, els missatges que transmeten les obres de ficció no apunten cap a solucions reals: trobem des d’actituds resignades i justificacions dels fets, fins a fugides endavant cap a l’oci i el caliu de la llar (escalfada, això sí, per qui es queda a casa cuidant-la).
El context econòmic del sector és el que és i les sèries necessiten un finançament aportat pels principals responsables d’aquesta situació, la qual cosa dificulta discursos més valents. Amb tot, un cop d’ull als anys de publicació de les sèries mencionades evidencia que, més enllà de la sobreproducció en què viu el món de l’anime, aquesta és una tendència a l’alça. Res no ho assegura, però potser en els pròxims anys comencem a albirar títols amb una determinació més clara.