Ja tenim amb nosaltres Leyendas Pokémon: Arceus, la nova iteració de Game Freak amb una de les sagues més icòniques del videojoc. L’obra suposa un pas en diagonal per a la franquícia, ja que abandona l’estructura clàssica dels jocs de Pokémon, centrada a aconseguir medalles de gimnàs mentre entrenem les nostres criatures a base de combats, per posar el focus en la investigació i la compleció de la primera Pokédex de la història. La revolució és palpable, i els mons semioberts del nou joc, malgrat les carències gràfiques que presenten, ens absorbeixen amb un bucle jugable del qual és molt difícil sortir-ne.
Sigui com sigui, i malgrat que la lluita ha passat a un segon terme, el verb principal de Leyendas Pokémon: Arceus és el mateix de sempre: capturar. De fet, ho és més que mai: la mateixa mecànica de la captura és ara interpretada pel jugador, amb diferències en funció de la bola que llancem i de la personalitat de la criatura. Potser ja no tenim competicions per ser el millor entrenador, però sí que hem d’enfrontar-nos contra altres pokémon i debilitar-los per tal de registrar-los a la nostra particular Viquipèdia.
No m’entengueu malament: adoro Pokémon i he crescut amb els seus jocs, que continuo gaudint com sempre (malgrat que els darrers anys no hagin estat els més brillants de la saga). Això no obstant, no puc deixar de banda el fet que, després de vint-i-sis anys i desenes de videojocs, encara mantinguem el sotmetiment com a mecànica principal.
Game Freak n’és conscient, i amb els anys ha anat afegint més i més interacció amb els pokémon que ens acompanyen. Encara els capturem de la mateixa manera, però ara podem acariciar-los i jugar amb ells, i com més ho fem, més es veu reflectit “l’afecte” que els nostres companys ens tenen a l’hora de combatre, amb petites bonificacions com aguantar un cop letal o curar-se l’estat alterat. Tanmateix, no deixa de sentir-se com una “excusa”, una manera de desviar l’atenció i no fer-nos veure que la relació que mantenim amb ells és clarament desigual. Leyendas Pokémon: Arceus s’enfronta tímidament a aquest discurs, com ja ho van fer fa dotze anys Pokémon Negro y Blanco amb més vehemència, però és un tema que oblida ràpidament i que limita exclusivament a la seva narrativa.
La qüestió és que aquesta és una tendència que guia els jocs principals i la sèrie d’animació, sempre passats per un filtre d’amistat, però en l’enorme univers que és Pokémon trobem propostes que es rebel·len contra la captura. Veus dissidents, obres que plantegen maneres alternatives de relacionar-nos amb aquestes sorprenents criatures i que val la pena que reivindiquem.
La coexistència de Pokémon Ranger
L’època de Nintendo DS és la més recordada de Pokémon per la qualitat de les seves produccions, tant pel que fa a la branca principal de la saga com per la gran quantitat i varietat de spin-off que van néixer en la consola de pantalla dual. Malgrat no ser probablement el més celebrat, Pokémon Ranger va tenir prou èxit i recorregut per a encapçalar una trilogia d’obres, i ho va fer gràcies a aprofitar les característiques de la DS de manera creativa i un desviament de la idea de l’entrenador.
Això és així perquè, en aquests videojocs, no controlem l’habitual aspirant a mestre Pokémon, sinó que interpretem el paper d’un rànger, una mena de policia-bomber-guarda forestal que s’alia temporalment amb els pokémon del seu entorn per solucionar els problemes que afecten la ciutadania. La clau, aquí, és que no els capturem permanentment i els obliguem a complir els nostres desitjos, sinó que establim un acord de col·laboració per tal de donar resposta a amenaces que ens afecten a tots. Un exemple molt clar el trobem durant les primeres hores de joc: el bosc on ens trobem ha patit un incendi i la nostra missió és anar a buscar el Blastoise que viu a l’altra punta del territori perquè ens ajudi a apagar-lo amb el seu poder d’aigua.
Si us pica la curiositat, el meu company Eloi Puigferrer li va dedicar a aquest tema un vídeo a Pixel Critic:
Observant ecosistemes a New Pokémon Snap
Tot i que la franquícia principal sempre ha portat les regnes, la veritat és que Pokémon no va trigar gaire temps a experimentar amb noves maneres de relacionar-se amb els pokémon. Només tres anys després de Pokémon Rojo i Pokémon Azul, Pokémon Snap sortí al mercat amb una idea revolucionària: reinventar el shooter sobre raïls (videojocs on no controlem el moviment, únicament on apuntem i quan disparem) en un joc de fotografia.
No puc parlar del videojoc original perquè no l’he provat, però sí que he jugat a la seva seqüela per a Nintendo Switch, New Pokémon Snap, i és evident el canvi de protagonisme que fem respecte a la línia principal. Passem de ser un actor que ordena a ser un espectador que observa. New Pokémon Snap redueix al mínim la nostra capacitat d’interacció amb l’entorn, i això possibilita que els pokémon guanyin agència i es comportin de manera més natural pels seus entorns.
Evidentment, res no és perfecte, i cal tenir en compte dos aspectes. El primer, que sí que tenim marge d’acció: més enllà de fer fotografies, podem llançar pomes i boles lumíniques per cridar-los l’atenció, sigui perquè se les mengin o per colpejar-los, així com activar una música que els farà reaccionar. I són accions que farem constantment, ja que el joc ens demana diverses fotografies de les criatures fent accions diferents. L’altre és que no deixa de ser un escenari preparat, en què els pokémon sempre actuaran igual i només variaran les seves rutines si nosaltres intervenim.
Amb tot, el títol desenvolupat per Bandai Namco aprofita aquestes “obres de teatre” per explicar-nos petites històries quotidianes: com s’alimenten els pokémon? Què fan en el seu temps lliure? Com es relacionen entre ells? I, si bé és cert que encara intervenim en les seves vides, complim la nostra tasca enciclopèdica d’una manera molt menys invasiva.
Pokétoon i les noves mirades en animació
Fora màscares: la raó d’aquest article és parlar-vos de les meravelles animades que The Pokémon Company ha estat produint durant els darrers anys i que majoritàriament no arriben al gran públic. Sí que va tenir impacte GOTCHA!, l’explosió de nostàlgia en forma de vídeo musical produït per l’estudi japonès Bones (Fullmetal Alchemist: Brotherhood, Mob Psycho 100, Boku No Hero Academia…) per celebrar el 25è aniversari de la saga. Però és que durant els darrers anys s’han anat publicant diverses minisèries de Pokémon que exploren tot el seu univers des de diferents prismes, tant narratius com estètics.
En la que vull parar atenció és en Pokétoon, una sèrie de curts animats penjats al canal oficial de YouTube de Pokémon Kids en japonès. El primer d’ells, Scraggy and Mimikyu, es va llançar el 2020 i imitava l’estil clàssic dels dibuixos animats americans, com Looney Tunes o Tom i Jerry, amb els dos pokémon mencionats com a protagonistes. En aquest cas, ens trobem amb una història d’humor mut més que recomanable, però són la resta d’episodis, publicats durant el 2021, els que criden realment l’atenció.
Amb durades variables, d’entre set i quinze minuts, Pokétoon experimenta amb una gran varietat d’estils artístics per explicar-nos històries quotidianes que els jocs i la sèrie principal no tenen temps o ganes de relatar. El cinquè episodi, per exemple, ens mostra la visita d’una nena a casa dels seus avis, plena de pokémon que conviuen amb la parella d’ancians i que els ajuden a fer les tasques de la llar. El quart capítol, íntegrament musical, conta la història d’amistat entre un noi i un Magikarp amb el pas del temps, mentre que el sisè curtmetratge versa sobre els relats de por que s’expliquen en una escola, relacionats, evidentment, amb les criatures que tant ens agraden.
Hi ha algun episodi, com el tercer, que recorre a la clàssica fórmula del nen que vol sortir de casa per començar el seu viatge com a entrenador, però ho fa des de noves mirades: la de la protagonista, que s’endinsa al bosc per intentar fer la seva i testimonia la vida animal dels pokémon, i la dels pares, que la guien i aconsellen a través de la seva experiència passada.
Tots els capítols, d’una manera o altra, ens fan veure l’enorme potencial que l’univers Pokémon encara té per explotar, i que no té per què limitar-se als enfrontaments i la recol·lecció. Sigui en forma de sèries d’animació o a través de videojocs independents, seguint la fórmula que League of Legends ha aplicat amb Riot Forge, The Pokémon Company ha de ser capaç de donar oportunitats a nous creatius que ens facin veure i interactuar amb els pokémon com no ho hem fet mai fins ara.